Als jocs adéu, per sempre adéu, Elsa Morante (als adolescents i als enamorats)

Ai giochi addio, per sempre addio

(A les meues filles Aina i Clara)

 

Ai giochi addio, per sempre addio...
non sono più cose per te,
ai giochi addio

 

Chissà perchè nemmeno tu
ancora spiergatelo non puoi

 

Tu attendi un ospite
favoloso e incognito,
non sai che nome ha

 

Forse il suo nome è dolcezza,
ma forse invece è amaro.
Forse il suo nome è splendore,
ma forse invece è oscuro

 

Tu vuoi scoprire i suoi misteri
e al suo confronto tutto ti anoia

 

I suoi regali fantastici attendi
come le notti dell'Epifania
Rimani sveglio pensando chissà
che mai ti porterà...

 

Chissà perchè nemmeno tu
ancora spiergatelo non puoi.

 

(Elsa Morante - Nino Rota) https://www.youtube.com/watch?v=b04hl191aU8

By http://www2.comune.roma.it/museodiroma.trastevere/eventi/archivio/2003/Moravia.htm, Domini públic, Link

 Als jocs adéu, per sempre adéu

 

Als jocs adéu, per sempre adéu...

Ja no són coses per a tu,

Als jocs adéu

 

Qui sap per què ni tan sols tu

Encara no ho pots explicar

 

T’esperes un company

Fabulós i ignot,

No saps quin nom té

 

Potser el seu nom és dolçor,

Però en canvi és amarg.

Potser el seu nom és brillant,

Però potser en canvi és fosc

 

Vols descobrir els seus misteris

I a l'acomparar tot t’és molest

 

Esperes els seus fantàstics regals

Com a la nit de Reis

T’estàs vetlant pensant en qui sap

Demà què et portarà...

 

Qui sap per què ni tan sol tu

Encara no t’ho pots explicar.

Trad. F Collado

serà un dia tranquil de llum freda, Pavese

serà un dia tranquil de llum freda

sarà un giorno tranquillo, di luce fredda
come il sole che nasce o che muore, e il vetro
chiuderà l’aria sudicia fuori del cielo.

ci si sveglia un mattino, una volta per sempre,
nel tepore dell’ultimo sonno: l’ombra
sarà come il tepore. empirà la stanza
per la grande finestra un cielo più grande.
dalla scala salita un giorno per sempre
non verranno più voci, né visi morti.

non sarà necessario lasciare il letto.
solo l’alba entrerà nella stanza vuota.
basterà la finestra a vestire ogni cosa
di un chiarore tranquillo, quasi una luce.
poserà un’ombra scarna sul volto supino.
i ricordi saranno dei grumi d’ombra
appiattati così come vecchia brace
nel camino. il ricordo sarà la vampa
che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.

il paradiso sui tetti è la quintultima poesia di lavorare stanca di cesare pavese

  

serà un dia tranquil de llum freda

com el sol que naix o que mor, i el vidre

tancarà l’aire embrutat fora del cel.

se’ns desperta un matí, d’un cop per sempre,

en la tebior de l’últim son: l’ombra

serà com la tebior. omplirà l’estança

per la gran finestra un cel més gran.

de l'escala pujada un dia per sempre

no arribaran més veus ni cares mortes.

no serà necessari eixir del llit.

només l’alba entrarà a l’estança buida.

la finestra només per a vestir-ho tot

d’una claror tranquil·la, quasi una llum.

posarà una ombra flaca en el rostre supí.

els records seran grumolls d'ombra

aplanats, així com a velles brases

en la llar. el record serà el rubor

que ahir encara mossegava en els ulls apagats.

El paradís al terrat és el cinquenúltim poema de lavorare stanca  de cesare pavese

de la traducció: francesc collado

Últims poemes d'amor, de Paul Eluard, II

Últims poemes d'amor, de Paul Eluard

            Marina *

T'esguarde i el sol s'engrandeix
Aviat es cobrirà nostra jornada
Desperta cor i color en ment
Per dissipar les dissorts de la nit

T'esguarde tot és nu
Fora poca aigua tenen les barques
Cal dir-ho tot amb poc de mots
El mar és fred sense amor

És el començament del món
Les ones bressolen el cel
Tu et bressoles en els llençols
T'estires el son cap a tu

Desperta que et seguiré els passos
Tinc un cos per esperar-te i seguir-te
De les portes de l'alba a les de l'ombra
Un cos per passar la vida amant-te

Un cor per somiar no del teu son.

* Traducció lliure de Le Phénix, de Francesc Collado

Últims poemes d'amor de Paul Eluard

Últims poemes d'amor de Paul Eluard *

Negació de la poesia

He pres de tu tot el neguit tot el turment
Que es pot prendre a través de tot a través de res
Hauria pogut no amar-te
Oh tu només bondat
Com un préssec després d'un altre préssec
Tan fundents com l'estiu

Tot el neguit tot el turment
De viure encara i ser absent
D'escriure aquest poema

En comptes del poema vivent
Que no escriuré
Perquè tu ja no hi ets

Els més subtils dibuixos del foc
Preparen l'incendi darrer
Les menors miques de pa
En són prou per agonitzants

He conegut la virtut vivent
He conegut el bé encarnat
He rebutjat la teua mort però n'accepte la meua
La teua ombra que s'estén en mi
Te'n voldria fer un jardí

L'arc dissolt en som la mateixa nit
I vull seguir la teua immobilitat
I el raonar inexistent
Que comença amb tu que acabarà en mi
Amb mi voluntari obstinat revoltat
Enamorat com tu de les llàgrimes de la terra

*De Derniers Poèmes d'amour, Seghers ed, Paris 1963

 (versió bilingüe Francesc-Català de Francesc Collado)

ÚLTIMS POEMES D'AMOR, DE PAUL ELUARD

ÚLTIMS POEMES D'AMOR, DE PAUL ELUARD

Vivante et morte séparée *

(Versió bilingüe francés-català de Francesc Collado)

Vivent i morta separades

Vivent i morta per separat he ensopegat
Amb una tomba amb un cos
Que a penes retira la terra
Amb un cos de què vaig ser construït
Amb la boca que em parlava
I amb els ulls podrits per totes les virtuts
Les meves mans i peus eren els seus
I els meus desigs i el meu poema eren els seus
He ensopegat amb la seva alegria amb la bondat
Que encara tenen els rigors del seu esquelet
L’amor meu és cada cop més concret que està en terra
I no en cap lloc m'imagino la seva olor
Amor meu petit meu corona meva d'olors
No tenies a fer res amb la mort
El teu crani no havia conegut la nit dels temps
Escolta’m efímera sóc aquí i t’acompanyo
La nostra llengua et parlo, és mínima i va tot
                                                              [seguit
Del sol brillant al sol brillant i que morim d’estar
                                                                 [vivents
Escolta aquí és el nostre gos aquí la nostra casa
Aquí és el nostre llit aquí els que ens estimen
Tots els productes del nostre cor de nostra sang
I dels nostres sentits i els nostres somnis
Jo no m'oblido d'aquests ocells de grans espècies
Que ens guien que se’ns emporten
I que fan forats en l'atzur
Com a volcà en terra oberta
Filla meva fill meu mare petita i pare petit
El meu poema aquesta nit et podria distreure
Amb els mots exactes tu orgullós de comprendre
Amb les sobtades etapes de les vicissituds
I les brillants gibelines de la coqueteria
I la desconcertant escuma  de la mar
I la reminiscència i l'oblit celestial
El meu cos vivent seduint la meva raó la meva insensatesa
La meva seducció la meva solitud el meu plaer i el meu
                                             [sofriment
La meva modèstia i el meu orgull la meva perversió i el meu
                                                             [mèrit
Molt petit i arruïnat perfecte i pur
Semblant a un got d'aigua que serà sempre begut
Jo no dorm he caigut he ensopegat amb la teva
                                                        [mancança
Sense foc sense força jo sóc a prop de tu
Sóc la part inferior de la bèstia jo m’enganxo
A la nostra caiguda a la nostra ruïna
Estic per davall de les teves deixalles
Aspiro al teu no res m'agradaria veure el meu front
Com una pedra lluny de la terra
Com un vaixell fos dins de l'aigua
Petit meu, que encara m’engendrares en tempesta
Em convertires en home i m’estimares com un savi
La meva veu no té resò, vergonya tinc de parlar
Jo pateixo per sempre el teu silenci, Oh amor meu.

Vivante et morte séparée

Vivante et morte séparée j'ai trébuché
Sur une tombe sur un corps
Qui soulève à peine la terre
Sur un corps dont j'étais construit
Sur la bouche qui me parlait
Et sur les yeux pourris de toutes les vertus
Mes mains mes pieds étaient les siens
Et mes désirs et mon poême étaient les siens
J'ai trébuché sur sa gaîté sur sa bonté
Qui maintenant ont les rigueurs de son squelette
Mon amour est de plus en plus concret il est en terre
Et non ailleurs j'imagine son odeur
Mon amour mon petit ma couronne d'odeurs
Tu n'avais rien de rien à faire avec la mort
Ton crâne n'avait pas connu la nuit des temps
Mon éphémère écoute je suis là je t'accompagne
Je te parle notre langue elle est minime et va d'un
                                                              [coup
Du grand soleil au grand soleil et nous mourons d'être
                                                                 [vivants
Ecoute ici c'est notre chien ici notre maison
Ici c'est notre lit ici ceux qui nous aiment
Tous les produits de notre coeur de notre sang
Et de nos sens et de nos rêves
Je n'oublie rien de ces oiseaux de grande espèce
Qui nous guident qui nous enlèvent
Et qui font des trous dans l'azur
Comme volcan en pleine terre
Ma fille mon garçon petite mère et petit père
Mon poême ce soir aurait pu te distraire
Avec les mots précis que tu es fière de comprendre
Avec les arrêts brusques des péripéties
Et les zibelines vives de la coquetterie
Et l'abasourdissante écume de la mer
Et la reminiscence et l'oubli céleste
Mon corps vivant charmant ma raison ma déraison
Ma séduction ma solitude mon plaisir et ma
                                             [souffrance
Ma modestie et mon orgueil ma perversion et mon
                                                             [mérite
Toute petite et délabrée parfaite et pure
Pareille à un verre d'eau qui sera toujours bu
Je ne dors pas je suis tombé j'ai trébuché sur ton
                                                        [absence
Je suis sans feu sans force près de toi
Je suis le dessous de la bête je m'accroche
A notre chute à notre ruine
Je suis au-dessous de tes restes
J'aspire à ton néant je voudrais voir mon front
Comme un caillou loin dans la terre
Comme un bateau fondu dans l'eau
Mon petit qui pourtant m'engendras en orage
Me convertis en homme et m'aimas comme un sage
Ma voix n'a pas d'écho j'ai honte de parler
Je souffre pour toujours de ton silence ô mon amour.

* De “Le temps deborde” 1947, Paul Éluard

MILLE REGRETZ, Josquin Desprez

Mil enyors

Molt greu pesar, que us he d’abandonar

I en allunyar vostra faç amorosa

Sent tan gran dol i pena dolorosa

Que lo meu temps veureu prompte acabar

Mille regretz, Josquin Desprez

meditaçao, Antonio Carlos Jobim i Newton Mendonça

Meditaçao

Qui acredità
en l'amor, el somrís i la flor
llavors somià, somià.
I perdé la pau
el amor, el somrís i la flor
es transformen de pressa, qui sap.

Qui, en el seu cor
albergà la tristesa de perdre
i guanyà tot l'enyor.
I en la solitud
va buscar un camí per seguir
despagat d'aquell dia feliç.

Qui plorà i plorà
i tant les seues llàgrimes secà.
Qui després tornà
a l'amor, al somriure i la flor
llavors tot retrobà.
I el propi dolor
revelà el camí de l'amor
i tristesa acabà.


Acords de guitarra:
do M
si 7 dis, si 7
do M
mi m7
la 7+5
re m7
fa m7
fa m6
mi m7
la 7+5
re m7
sol 7+5
fa M7
fa m6
mi m7
mi b dis
re m7