dilluns, 5 de novembre de 2018

Últims poemes d'amor, de Paul Eluard

            Marina *

T'esguarde i el sol s'engrandeix
Aviat es cobrirà nostra jornada
Desperta cor i color en ment
Per dissipar les dissorts de la nit

T'esguarde tot és nu
Fora poca aigua tenen les barques
Cal dir-ho tot amb poc de mots
El mar és fred sense amor

És el començament del món
Les ones bressolen el cel
Tu et bressoles en els llençols
T'estires el son cap a tu

Desperta que et seguiré els passos
Tinc un cos per esperar-te i seguir-te
De les portes de l'alba a les de l'ombra
Un cos per passar la vida amant-te

Un cor per somiar no del teu son.

* Traducció lliure de Le Phénix, de Francesc Collado

dissabte, 3 de novembre de 2018

Últims poemes d'amor de Paul Eluard *


Negació de la poesia


He pres de tu tot el neguit tot el turment
Que es pot prendre a través de tot a través de res
Hauria pogut no amar-te
Oh tu només bondat
Com un préssec després d'un altre préssec
Tan fundents com l'estiu

Tot el neguit tot el turment
De viure encara i ser absent
D'escriure aquest poema

En comptes del poema vivent
Que no escriuré
Perquè tu ja no hi ets

Els més subtils dibuixos del foc
Preparen l'incendi darrer
Les menors miques de pa
En són prou per agonitzants

He conegut la virtut vivent
He conegut el bé encarnat
He rebutjat la teua mort però n'accepte la meua
La teua ombra que s'estén en mi
Te'n voldria fer un jardí

L'arc dissolt en som la mateixa nit
I vull seguir la teua immobilitat
I el raonar inexistent
Que comença amb tu que acabarà en mi
Amb mi voluntari obstinat revoltat
Enamorat com tu de les llàgrimes de la terra

*De Derniers Poèmes d'amour, Seghers ed, Paris 1963
 (versió bilingüe Francesc-Català de Francesc Collado)

dissabte, 27 d’octubre de 2018

ÚLTIMS POEMES D'AMOR, DE PAUL ELUARD

Vivante et morte séparée *



(Versió bilingüe francés-català de Francesc Collado)

Vivent i morta separades

Vivent i morta per separat he ensopegat
Amb una tomba amb un cos
Que a penes retira la terra
Amb un cos de què vaig ser construït
Amb la boca que em parlava
I amb els ulls podrits per totes les virtuts
Les meves mans i peus eren els seus
I els meus desigs i el meu poema eren els seus
He ensopegat amb la seva alegria amb la bondat
Que encara tenen els rigors del seu esquelet
L’amor meu és cada cop més concret que està en terra
I no en cap lloc m'imagino la seva olor
Amor meu petit meu corona meva d'olors
No tenies a fer res amb la mort
El teu crani no havia conegut la nit dels temps
Escolta’m efímera sóc aquí i t’acompanyo
La nostra llengua et parlo, és mínima i va tot
                                                              [seguit
Del sol brillant al sol brillant i que morim d’estar
                                                                 [vivents
Escolta aquí és el nostre gos aquí la nostra casa
Aquí és el nostre llit aquí els que ens estimen
Tots els productes del nostre cor de nostra sang
I dels nostres sentits i els nostres somnis
Jo no m'oblido d'aquests ocells de grans espècies
Que ens guien que se’ns emporten
I que fan forats en l'atzur
Com a volcà en terra oberta
Filla meva fill meu mare petita i pare petit
El meu poema aquesta nit et podria distreure
Amb els mots exactes tu orgullós de comprendre
Amb les sobtades etapes de les vicissituds
I les brillants gibelines de la coqueteria
I la desconcertant escuma  de la mar
I la reminiscència i l'oblit celestial
El meu cos vivent seduint la meva raó la meva insensatesa
La meva seducció la meva solitud el meu plaer i el meu
                                             [sofriment
La meva modèstia i el meu orgull la meva perversió i el meu
                                                             [mèrit
Molt petit i arruïnat perfecte i pur
Semblant a un got d'aigua que serà sempre begut
Jo no dorm he caigut he ensopegat amb la teva
                                                        [mancança
Sense foc sense força jo sóc a prop de tu
Sóc la part inferior de la bèstia jo m’enganxo
A la nostra caiguda a la nostra ruïna
Estic per davall de les teves deixalles
Aspiro al teu no res m'agradaria veure el meu front
Com una pedra lluny de la terra
Com un vaixell fos dins de l'aigua
Petit meu, que encara m’engendrares en tempesta
Em convertires en home i m’estimares com un savi
La meva veu no té resò, vergonya tinc de parlar
Jo pateixo per sempre el teu silenci, Oh amor meu.

Vivante et morte séparée

Vivante et morte séparée j'ai trébuché
Sur une tombe sur un corps
Qui soulève à peine la terre
Sur un corps dont j'étais construit
Sur la bouche qui me parlait
Et sur les yeux pourris de toutes les vertus
Mes mains mes pieds étaient les siens
Et mes désirs et mon poême étaient les siens
J'ai trébuché sur sa gaîté sur sa bonté
Qui maintenant ont les rigueurs de son squelette
Mon amour est de plus en plus concret il est en terre
Et non ailleurs j'imagine son odeur
Mon amour mon petit ma couronne d'odeurs
Tu n'avais rien de rien à faire avec la mort
Ton crâne n'avait pas connu la nuit des temps
Mon éphémère écoute je suis là je t'accompagne
Je te parle notre langue elle est minime et va d'un
                                                              [coup
Du grand soleil au grand soleil et nous mourons d'être
                                                                 [vivants
Ecoute ici c'est notre chien ici notre maison
Ici c'est notre lit ici ceux qui nous aiment
Tous les produits de notre coeur de notre sang
Et de nos sens et de nos rêves
Je n'oublie rien de ces oiseaux de grande espèce
Qui nous guident qui nous enlèvent
Et qui font des trous dans l'azur
Comme volcan en pleine terre
Ma fille mon garçon petite mère et petit père
Mon poême ce soir aurait pu te distraire
Avec les mots précis que tu es fière de comprendre
Avec les arrêts brusques des péripéties
Et les zibelines vives de la coquetterie
Et l'abasourdissante écume de la mer
Et la reminiscence et l'oubli céleste
Mon corps vivant charmant ma raison ma déraison
Ma séduction ma solitude mon plaisir et ma
                                             [souffrance
Ma modestie et mon orgueil ma perversion et mon
                                                             [mérite
Toute petite et délabrée parfaite et pure
Pareille à un verre d'eau qui sera toujours bu
Je ne dors pas je suis tombé j'ai trébuché sur ton
                                                        [absence
Je suis sans feu sans force près de toi
Je suis le dessous de la bête je m'accroche
A notre chute à notre ruine
Je suis au-dessous de tes restes
J'aspire à ton néant je voudrais voir mon front
Comme un caillou loin dans la terre
Comme un bateau fondu dans l'eau
Mon petit qui pourtant m'engendras en orage
Me convertis en homme et m'aimas comme un sage
Ma voix n'a pas d'écho j'ai honte de parler

Je souffre pour toujours de ton silence ô mon amour.





* De “Le temps deborde” 1947, Paul Éluard

divendres, 10 de març de 2017

MILLE REGRETZ, Josquin Desprez


Mil enyors


Molt greu pesar, que us he d’abandonar
I en allunyar vostra faç amorosa
Sent tan gran dol i pena dolorosa
Que lo meu temps veureu prompte acabar


Mille regretz, Josquin Desprez

dijous, 23 de febrer de 2017

meditaçao, Antonio Carlos Jobim i Newton Mendonça

Meditaçao

Qui acredità
en l'amor, el somrís i la flor
llavors somià, somià.
I perdé la pau
el amor, el somrís i la flor
es transformen de pressa, qui sap.

Qui, en el seu cor
albergà la tristesa de perdre
i guanyà tot l'enyor.
I en la solitud
va buscar un camí per seguir
despagat d'aquell dia feliç.

Qui plorà i plorà
i tant les seues llàgrimes secà.
Qui després tornà
a l'amor, al somriure i la flor
llavors tot retrobà.
I el propi dolor
revelà el camí de l'amor
i tristesa acabà.


Acords de guitarra:
do M
si 7 dis, si 7
do M
mi m7
la 7+5
re m7
fa m7
fa m6
mi m7
la 7+5
re m7
sol 7+5
fa M7
fa m6
mi m7
mi b dis
re m7





dijous, 26 de febrer de 2015

JEAN GROSJEAN, poesia mística prop del diví i fora de qualsevol església


L’àge
L’ombre d’un arbre d’été
S’est couchée sur le chemin.
J’entends les grillons crier
Dans l’air tremblant du matin.

Le chemin va par les prés
Comme vont les orphelins.
L’ombre se met à tourner
Sans presque bouger les mains.

Bien que l’horizon m’invite
À marcher à l’aventure
Je suis las de mes chaussures.

Je m’endors sous le feuillage
Sans avoir tourné la page
Et la durée me visite.

L’edat
L’ombra d’un arbre d’estiu
S’ha tombat sobre el camí
Sento com criden els grills
Vibrant l'aire del matí.

Per les prades va el camí
així com els orfes van
L’ombra es posa a fer un gir
Sens gaire moure les mans.

Bé que l’horitzó m’invita
marxar a l’aventura 
de sabates tinc malura.

M’adorm sobre l’enramada
Sens la plana haver passada
I la durada em visita



Les deuils
Le soleil luit sur les feuilles
Les oiseaux jouent dans les branches.
On entend chanter les anges
cachés dans l’ombre des feuilles.

L’ortie rêve sur mon seuil
La fourmi court sur ma manche
J’ entends s’eloigner les anges

Et venir à moi les deuils.

Faut-il que mon âme acueille
Ce qui congédie les anges
Et s’en vient sans qu’on le veuille?

Tu te tais comme un dimanche
Comme une àme qui se penche
Comme un dieu parmi les deuils.

Els dols
El sol llueix a les fulles
Juguen ocells a les branques.
S’escolta cantar els àngels
Ocults a l’ombra de fulles.

Somia al llindar l’ortiga
Corre’m pel braç la formiga.
Sento els àngels departir
I el dol cap a mi venir.

Cal que l’ànima aculli
El que els àngels acomiada
I arriba sense que ho vulgui?

Tu com un diumenge calla
Com una ànima que es veu
entre condols com un déu.


Jean Grosjean (Paris 1912 Versailles 2006)

1933 Seminari Sant Sulpice, 1929 ordenat sacerdot. Viatja per l’orient pròxim: Líban, Palestina, Síria, Egipte, Iraq. Relacions amb Malraux, Gallimard, Jean Paulhan... membre del comitè de lectura de Gallimard i de la Nouvelle revue francaise. El 1950 deixa el sacerdoci i es casa.
Traductor d’Esquil, sòfocles, Shakespeare, La bíblia i el Coran.

La seua poesia és intemporal, fora del món, mística i d’una gran humilitat. Amb una meditació permanent, interroga els grans textos sense perdre mai de vista el paisatge senzill del camp que veu des de la finestra. Ontologia de l’ésser sempre en dubte i qüestionament en el poema, sense abandonar el diví d’una religió d’experiència  individual, lliure de qualsevol secta o església.

Textos apareguts a "Poésie 84" n. 2, març abril 1984.

Traduïts del francés per Fancesc Collado, Foios, Febrer 2015

dijous, 11 de desembre de 2014

Poèmes, Paul Éluard (Primer poema reconegut i triat per l'autor i més...)



(1914)
Poèmes *

Le cœur sur l'arbre vous n'aviez qu'à le cueillir,
Sourire et rire, rire et douceur d'outre-sens.
Vaincu, vainqueur et lumineux, pur comme un ange,
Haut vers le ciel, avec les arbres.

Au loin, geint une belle qui voudrait lutter
Et qui ne peut, couchée au pied de la colline.
Et que le ciel soit misérable ou transparent
On ne peut la voir sans l'aimer.

Les jours comme les doigts repliant leurs phalanges.
Les fleurs sont desséchées, les graines sont perdues,
La canicule attend les grandes gelées blanches.

A l'œil du pauvre mort. Peindre des porcelaines.
Une musique, bras blancs tout nus.
Les vents et les oiseaux s’unissent- le ciel change.



Poemes

El cor en l'arbre que només l'heu de collir,
Somriure i riure, dolç riure enllà del sentit.
Vençut, vencedor i brillant, pur com un àngel,
Alt cap al cel, amb tots els arbres.

De lluny, plora una bella que voldria lluitar
I que no pot, gitada  en els peus del puig.
I per més que el cel siga miserable o clar
No la pots veure sense amar.

En dies com els dits replegant  les falanges.
Les flors són assecades, els grans són perduts,
La canícula espera les grans gelades blanques.

A l'ull del pobre mort. Pintar de porcellanes.
Una música, blancs braços tot nus.
Ocells i vents s'apleguen- el cel és de mudances.


(1917)
Le devoir et l’inquiétude

À Fernand Fontaine, classe 1916,
Tué le 20 juin 1915
Il y a tant de choses,
Il faudrait faire attention!
Vous êtes bien blâmables!
Les sauvages disaient cela.
Tu ne leur pardonnais pas
Quand nous étions ensemble.

La ville se dénoue un soir...
Tu vas jouer du violon.
A la Bastille on se sépare:
“Penseras-tu à tes devoirs?”
L’indépendance est aux garçons.
Nous la cherchions
Quand nous étions ensemble.

Toute la terre, l’homme souffre
Et ton sang déchire le sol!...
Ils t’ont laissé au bord d’un gouffre!

Maintenant, ils sont bien seuls.
-----------------


El deure i la preocupació

A Fernand Fontaine, classe 1916
Mort el 20 de juny 1915
És que hi ha tantes coses
Ens caldrà fer  atenció!
Vosaltres sou els culpables!
Els bèsties deien això.
Tu no els perdonaves pas
Quan érem  junts.

La vila es mou de vesprada...
Vas a tocar el violí.
A Bastilla ens separava:
“pensaràs a fer els deures?”
La independència pels joves.
Per nosaltres la buscàvem
Quan érem junts

Tot arreu, l’home patix
La teua sang trenca el món!
T’han deixat vora un abís!


Ara mateix, són molt sols


Fidèle

Vivant dans un village calme
D’où la route part longue et dure
Pour un lieu de sang et de larmes
Nous sommes purs

Les nuits sont chaudes et tranquilles
Et nous gardons aux amoureuses
Cette fidélité précieuse
Entre toutes : l’espoir de vivre

Fidel

Vivint en un poble calm
D’on naix camí llarg i dur
Cap un lloc de plor i sang
Nosaltres som purs

Nits càlides i tranquil·les
Servem  vides amoroses
de lleialtats valuoses

De totes: l'esper de viure


Plaisir
La mer qui a tous les bateaux
N’est pas plus grande que l’endroit
Où dansaient, au son d’un roseau,
Les homes d’un pays moins froid
Que celui-ci, pays de boue et d’eau.

La place nous semblait si grande,
Nous avions tant besoin d’être serrés
Que sans certains –qu’on les défende!-
Les danseurs étaient écrasés
Et nous prenions chaud autor d’eux,
Tout auprés d’eux.

Plaer
La mar que té tants vaixells
No és més gran que l’indret
On ballen, al toc de canya,
Homes d’un país menys fred
Que aquest, país de fang i aigua.

La plaça ens apar tan gran,
De ser junts som tan faltats
Sense alguns –que els  defensem!-
Que els dansaires fón xafats
i prenem foc al voltant,

Ben al costat

* de Choix de poèmes (1914-1941), Paul Éluard, Gallimard. Traducció de Francesc Collado. Foios, desembre 2014


Paul Éluard (Saint-Denis14 de desembre de 1895 -Charenton-le-Pont18 de novembre de 1952), pseudònim d'Eugène Grindel, va ser un poeta francès.

Va iniciar la seva trajectòria a les avantguardes dels anys 20, en companyia d'André Breton i Louis Aragon. Dins de l'estètica dadaista.Una vegada engegat el surrealisme, es converteix en una de les seves figures més importants.
El 1930 escriu en col·laboració amb André Breton La Immaculada Concepció, un curiós llibre de poemes en prosa en el qual imiten diverses malalties mentals, en la vena del mètode paranoic-crític de Dalí. Aquest va seduir la dona d'Éluard, Gal·la, provocant en el poeta una depressió que el va dur a desaparèixer de la vida pública durant uns quants mesos.
Aquest primer poema  que us presentem (escrit als 18 anys) pertany a la seua primera etapa de formació, formalista i esteticista.

Altres poemes en català de Paul Éluard