divendres, 10 de març de 2017

MILLE REGRETZ, Josquin Desprez


Mil enyors


Molt greu pesar, que us he d’abandonar
I en allunyar vostra faç amorosa
Sent tan gran dol i pena dolorosa
Que lo meu temps veureu prompte acabar


Mille regretz, Josquin Desprez

dijous, 23 de febrer de 2017

meditaçao, Antonio Carlos Jobim i Newton Mendonça

Meditaçao

Qui acredità
en l'amor, el somrís i la flor
llavors somià, somià.
I perdé la pau
el amor, el somrís i la flor
es transformen de pressa, qui sap.

Qui, en el seu cor
albergà la tristesa de perdre
i guanyà tot l'enyor.
I en la solitud
va buscar un camí per seguir
despagat d'aquell dia feliç.

Qui plorà i plorà
i tant les seues llàgrimes secà.
Qui després tornà
a l'amor, al somriure i la flor
llavors tot retrobà.
I el propi dolor
revelà el camí de l'amor
i tristesa acabà.


Acords de guitarra:
do M
si 7 dis, si 7
do M
mi m7
la 7+5
re m7
fa m7
fa m6
mi m7
la 7+5
re m7
sol 7+5
fa M7
fa m6
mi m7
mi b dis
re m7





dijous, 26 de febrer de 2015

JEAN GROSJEAN, poesia mística prop del diví i fora de qualsevol església


L’àge
L’ombre d’un arbre d’été
S’est couchée sur le chemin.
J’entends les grillons crier
Dans l’air tremblant du matin.

Le chemin va par les prés
Comme vont les orphelins.
L’ombre se met à tourner
Sans presque bouger les mains.

Bien que l’horizon m’invite
À marcher à l’aventure
Je suis las de mes chaussures.

Je m’endors sous le feuillage
Sans avoir tourné la page
Et la durée me visite.

L’edat
L’ombra d’un arbre d’estiu
S’ha tombat sobre el camí
Sento com criden els grills
Vibrant l'aire del matí.

Per les prades va el camí
així com els orfes van
L’ombra es posa a fer un gir
Sens gaire moure les mans.

Bé que l’horitzó m’invita
marxar a l’aventura 
de sabates tinc malura.

M’adorm sobre l’enramada
Sens la plana haver passada
I la durada em visita



Les deuils
Le soleil luit sur les feuilles
Les oiseaux jouent dans les branches.
On entend chanter les anges
cachés dans l’ombre des feuilles.

L’ortie rêve sur mon seuil
La fourmi court sur ma manche
J’ entends s’eloigner les anges

Et venir à moi les deuils.

Faut-il que mon âme acueille
Ce qui congédie les anges
Et s’en vient sans qu’on le veuille?

Tu te tais comme un dimanche
Comme une àme qui se penche
Comme un dieu parmi les deuils.

Els dols
El sol llueix a les fulles
Juguen ocells a les branques.
S’escolta cantar els àngels
Ocults a l’ombra de fulles.

Somia al llindar l’ortiga
Corre’m pel braç la formiga.
Sento els àngels departir
I el dol cap a mi venir.

Cal que l’ànima aculli
El que els àngels acomiada
I arriba sense que ho vulgui?

Tu com un diumenge calla
Com una ànima que es veu
entre condols com un déu.


Jean Grosjean (Paris 1912 Versailles 2006)

1933 Seminari Sant Sulpice, 1929 ordenat sacerdot. Viatja per l’orient pròxim: Líban, Palestina, Síria, Egipte, Iraq. Relacions amb Malraux, Gallimard, Jean Paulhan... membre del comitè de lectura de Gallimard i de la Nouvelle revue francaise. El 1950 deixa el sacerdoci i es casa.
Traductor d’Esquil, sòfocles, Shakespeare, La bíblia i el Coran.

La seua poesia és intemporal, fora del món, mística i d’una gran humilitat. Amb una meditació permanent, interroga els grans textos sense perdre mai de vista el paisatge senzill del camp que veu des de la finestra. Ontologia de l’ésser sempre en dubte i qüestionament en el poema, sense abandonar el diví d’una religió d’experiència  individual, lliure de qualsevol secta o església.

Textos apareguts a "Poésie 84" n. 2, març abril 1984.

Traduïts del francés per Fancesc Collado, Foios, Febrer 2015

dijous, 11 de desembre de 2014

Poèmes, Paul Éluard (Primer poema reconegut i triat per l'autor i més...)



(1914)
Poèmes *

Le cœur sur l'arbre vous n'aviez qu'à le cueillir,
Sourire et rire, rire et douceur d'outre-sens.
Vaincu, vainqueur et lumineux, pur comme un ange,
Haut vers le ciel, avec les arbres.

Au loin, geint une belle qui voudrait lutter
Et qui ne peut, couchée au pied de la colline.
Et que le ciel soit misérable ou transparent
On ne peut la voir sans l'aimer.

Les jours comme les doigts repliant leurs phalanges.
Les fleurs sont desséchées, les graines sont perdues,
La canicule attend les grandes gelées blanches.

A l'œil du pauvre mort. Peindre des porcelaines.
Une musique, bras blancs tout nus.
Les vents et les oiseaux s’unissent- le ciel change.



Poemes

El cor en l'arbre que només l'heu de collir,
Somriure i riure, dolç riure enllà del sentit.
Vençut, vencedor i brillant, pur com un àngel,
Alt cap al cel, amb tots els arbres.

De lluny, plora una bella que voldria lluitar
I que no pot, gitada  en els peus del puig.
I per més que el cel siga miserable o clar
No la pots veure sense amar.

En dies com els dits replegant  les falanges.
Les flors són assecades, els grans són perduts,
La canícula espera les grans gelades blanques.

A l'ull del pobre mort. Pintar de porcellanes.
Una música, blancs braços tot nus.
Ocells i vents s'apleguen- el cel és de mudances.


(1917)
Le devoir et l’inquiétude

À Fernand Fontaine, classe 1916,
Tué le 20 juin 1915
Il y a tant de choses,
Il faudrait faire attention!
Vous êtes bien blâmables!
Les sauvages disaient cela.
Tu ne leur pardonnais pas
Quand nous étions ensemble.

La ville se dénoue un soir...
Tu vas jouer du violon.
A la Bastille on se sépare:
“Penseras-tu à tes devoirs?”
L’indépendance est aux garçons.
Nous la cherchions
Quand nous étions ensemble.

Toute la terre, l’homme souffre
Et ton sang déchire le sol!...
Ils t’ont laissé au bord d’un gouffre!

Maintenant, ils sont bien seuls.
-----------------


El deure i la preocupació

A Fernand Fontaine, classe 1916
Mort el 20 de juny 1915
És que hi ha tantes coses
Ens caldrà fer  atenció!
Vosaltres sou els culpables!
Els bèsties deien això.
Tu no els perdonaves pas
Quan érem  junts.

La vila es mou de vesprada...
Vas a tocar el violí.
A Bastilla ens separava:
“pensaràs a fer els deures?”
La independència pels joves.
Per nosaltres la buscàvem
Quan érem junts

Tot arreu, l’home patix
La teua sang trenca el món!
T’han deixat vora un abís!


Ara mateix, són molt sols


Fidèle

Vivant dans un village calme
D’où la route part longue et dure
Pour un lieu de sang et de larmes
Nous sommes purs

Les nuits sont chaudes et tranquilles
Et nous gardons aux amoureuses
Cette fidélité précieuse
Entre toutes : l’espoir de vivre

Fidel

Vivint en un poble calm
D’on naix camí llarg i dur
Cap un lloc de plor i sang
Nosaltres som purs

Nits càlides i tranquil·les
Servem  vides amoroses
de lleialtats valuoses

De totes: l'esper de viure


Plaisir
La mer qui a tous les bateaux
N’est pas plus grande que l’endroit
Où dansaient, au son d’un roseau,
Les homes d’un pays moins froid
Que celui-ci, pays de boue et d’eau.

La place nous semblait si grande,
Nous avions tant besoin d’être serrés
Que sans certains –qu’on les défende!-
Les danseurs étaient écrasés
Et nous prenions chaud autor d’eux,
Tout auprés d’eux.

Plaer
La mar que té tants vaixells
No és més gran que l’indret
On ballen, al toc de canya,
Homes d’un país menys fred
Que aquest, país de fang i aigua.

La plaça ens apar tan gran,
De ser junts som tan faltats
Sense alguns –que els  defensem!-
Que els dansaires fón xafats
i prenem foc al voltant,

Ben al costat

* de Choix de poèmes (1914-1941), Paul Éluard, Gallimard. Traducció de Francesc Collado. Foios, desembre 2014


Paul Éluard (Saint-Denis14 de desembre de 1895 -Charenton-le-Pont18 de novembre de 1952), pseudònim d'Eugène Grindel, va ser un poeta francès.

Va iniciar la seva trajectòria a les avantguardes dels anys 20, en companyia d'André Breton i Louis Aragon. Dins de l'estètica dadaista.Una vegada engegat el surrealisme, es converteix en una de les seves figures més importants.
El 1930 escriu en col·laboració amb André Breton La Immaculada Concepció, un curiós llibre de poemes en prosa en el qual imiten diverses malalties mentals, en la vena del mètode paranoic-crític de Dalí. Aquest va seduir la dona d'Éluard, Gal·la, provocant en el poeta una depressió que el va dur a desaparèixer de la vida pública durant uns quants mesos.
Aquest primer poema  que us presentem (escrit als 18 anys) pertany a la seua primera etapa de formació, formalista i esteticista.

Altres poemes en català de Paul Éluard


dijous, 27 de novembre de 2014

UNA BREU HISTÒRIA DE LA POESIA, Dan Albergotti


A BRIEF HISTORY OF POETRY

All day the man threw the stick for the dog.
All day the dog brought it back. The beetles
crawled on the branches of small trees, and clouds
drifted along without being noticed.
The man threw the stick. The dog brought it back.

The trilobites scuttled along the floors
of the oceans, the crocodiles crawled out
of the rivers to sun, the mastodons
died off, and the cheetahs stalked the gazelles.
All day the man threw the stick for the dog.

The Phoenicians contrived an alphabet,
and Sophocles wrote some plays. The Romans
raped and pillaged and crucified. The Huns
did what they could to leave a mark themselves.
The man threw the stick. The dog brought it back.

A splinter got lodged in the flesh, a mote
got stuck in an eye, and some angels danced
on the head of a pin. Some babies died
of malnutrition on this golden earth.
All day the man threw the stick for the dog.

A crowd gathered to watch the dog and man
play their game. But the dog and man saw it
as work. They knew everything was at stake.
With each throw the man sent the stick farther.
The man threw the stick. The dog brought it back.

The atom was split, an ant moved a grain
of sand seven yards, and the Khmer Rouge
rose and fell. And somewhere along the way
the dog disappeared, and only the stick
returned to the man. A moment’s magic.


BREU HISTÒRIA DE LA POESIA

Tot el dia l'home llançava el pal al gos.
Tot el dia el gos li’l tornava. Els escarabats
s’arrastraven en les branques dels arbrets, i  núvols
s’enfilaven a la deriva sense ser advertits.
L'home llançava el pal. El gos el tornava.

Els trilobits corrien al llarg de les plantes
dels oceans, els cocodrils s’arrastraven fora
dels rius al sol, els mastodonts
morien, i els guepards empaitaven les gaseles.
Tot el dia l'home llançava el pal al gos.

Els fenicis confegiren un alfabet,
i Sòfocles escrigué algunes obres. Els romans
violaren i saquejaren i crucificaren. Els Huns
feren el que pogueren per deixar-se una marca.
L'home llançava el pal. El gos el tornava.

Una estella quedà allotjada a la carn, un malnom
quedà atrapat en un ull, i alguns àngels ballaren
en el cap d'una agulla. Alguns nadons moriren
de desnutrició en aquesta terra daurada.
Tot el dia l'home llançava el pal al gos.

Una multitud es reuní per veure el gos i l'home
jugar al seu joc. Però el gos i l'home ho veieren
com a treball. Sabien tot el que estava en joc.
Amb cada llançament l'home enviava el pal més lluny.
L'home llançava el pal. El gos el tornava.

L'àtom es dividia, una formiga movia un gra
de sorra set iardes, i el Khmer Roig
rosa i sanguinari. I en algun lloc del camí
el gos desaparegué, i només el pal
tornà a l'home. La màgia del moment.

(Trad. Francesc Collado)




"A Brief History of Poetry" / by Dan Albergotti (Posted Monday, 11 August 2014)
 from Rattle #39, Spring 2013

Tribute to Southern Poets
Notice: All works copyrighted by their authors; all poems and essays are works of the imagination
Sobre Dan Albergotti visiteu aquest link:



dilluns, 17 de novembre de 2014

Tres poemes inèdits de Jean Tardieu *


Nuages


Un Moïse barbu qui naissait des nuages
tandis qu'au ras du sol j'écoutais étendu,
m'a demandé mon nom ma naissance et mon âge.

Ses blancs cheveux flottaient, sur la nuit répandus.

Or, comme épouvanté, je songeais à répondre,
voici que le Moïse, environné de sombres
lances, et transpercé par des flèches sans nombre,
mourut, devint cheval, puis chien, puis chevelure,
puis rideau s'entr'ouvrant sur l'abîme qui rit...

Brillant rieur du ciel, ta lance est douce et dure,
Ris de nous! Tu nous vois, paysans amaigris,
labourer pour semer, quand notre morte est mûre,
je ne sais dans quels champs, nos nerfs et nos esprits.

L'homme naît sous un astre et ne meurt nulle part;
il naït ici, nommé, citoyen, riche ou non:
il meurt sans attributs, sans patrie et sans nom,
et, pieux, le tombeau simule un faux départ.

Ô vous qui rechargez sur ma tête vos foudres,
Blancs vaisseaux emportés vers quels cieux vers quels ports
Vous, Moïses barbus, corps de brume et de poudre
Qui mourez l’un dans l’autre ainsi que des acords,
Destins légers qu’un souffle a pu coudre et découdre,
Nuages, saviez-vous le secret de ma mort?

Nuus

Un Moisès barbut que dels núvols naixia
Mentre que a ras de terra jo escoltava tombat
M’ha preguntat el nom, la naixença i l’edat.
El cabell blanc flotant, en la nit s'expandia.

Però com aterrit, vaig pensar a respondre,
Heus ací que Moisès, envoltat per les fosques
De llances travessat i per fletxes nombroses,
Morí i es féu cavall, després  gos, cabellera
I cortina entreoberta a l'abisme rient ...

Rialler raig del cel, de llança dolça i dura,
Rieu, Vós, que ens veieu, camperols amagrits,
Treballar en la sembra, quan nostra mort madura,
Jo no sé per quins camps, de nervis i esperits.

L'home naix sota un astre i no mor mai enlloc;
Naix ací dessignat, ciutadà, ric o no:
Mor sense atributs, sense pàtria i sens nom,
I, piadosa, la tomba, simula falsa eixida.

Oh Vós que carregueu sobre el meu cap la ira
Blancs velers emportats a quins cels a quins ports
Oh, Vós, Moisés Barbuts, cossos de boira i pols
Que moriu l’un en l’altre així com els  acords,
Fi lleuger que un bufit pogué fer i desfer,

sabíeu el secret, nuus, de la meua mort ?
Jean Tardieu, 1926


Insomnie

Tard, trés tard, je veille les yeux fermés,
Je vais dans ma nuit, je vais, je rame,
Entouré de formes invisibles
Douces ou terribles, que je tiens
Comme un enchanteur mille démons
Et parfois je fais surgir de l’ombre
Un visatge, un feu ou une fleur
Nés pour un instant, nés pour mourir
Car j’ai toujours mon fidèle abîme
Où replongeront toutes figures.

La fleur tourne au vent, me dit adieu,
Un pâle rayon sur sa corolle, -

Et le précipice l’engloutit.

Insomni

Tard, molt tard, vetle amb els ulls tancats
Vaig dins la meua nit, entre, jo reme
Envoltat de formes invisibles
Dolces o terribles, perquè tinc
Com un encantador mil dimonis
I de vegades faig sorgir de l’ombra
Una cara, un foc o una flor
nascuts per un instant, per a morir,
car jo tinc sempre el meu fidel abisme
on se submergiran totes les figures.

La flor es gira cap al vent, em diu adéu,
amb un pàl.lid reflex a la corol.la, -
I el precipici l’engolí.

Jean Tardieu, 1945




Méfiance

Entre porte et fenêtre
Qui bougent tout le temps
Je ne suis pas tranquille.
Qu’est-ce donc qui s’approche ?
Qu’est-ce donc qui s’en va ?

Qui que tu sois, furtive
Amie ou ennemie,
Tu dois dire ton nom,
Comme fait le soleil
Lorsqu’il peint sur le mur,
Pour qui ne sait pas lire,

La couleur des rayons.

Desconfiança

Entre porta i finestra
Que es mouen a tothora
No m’estic gens tranquil.
Què és això que s’acosta?
Què és això que se’n va?

Qui sigues tu, furtiva
Amiga o enemiga,
Has de dir el teu nom
Talment com ho fa el sol
Mentre pinta en el mur,
Per qui no sap llegir
El color de la llum.

Jean Tardieu, 1945


"Res no em sembla més urgent que donar a llegir els vertígens i les pulsions que animen la faderia  verbal en l’obra de Jean Tardieu. Entre el dubte i la gràcia, no deixa mai de convocar el ridícul a fi de dir-nos millor que només el real és imaginari i que el somni tanca la nostra vida. Llegir un poema de Jean Tardieu és veure en el futur, perquè ens demostra l’estat mental del dir poètic, pres entre l'esclat del riure i les llàgrimes, les dues defenses de l’home per governar l’angoixa i la por que no paren de perseguir-nos.
Vet aquí el que és cert: que jo no conec altra persona com ell per ser doble, entre la paraula quotidiana magnificada pel rigor i el misteri de l’evidència, un altre Tardieu, menys conegut, edifica en les imatges un verb elegíac en què la ferida de ser desperta records i fantasmes, memòries i silencis.
Heus ací mots entre la claredat i l’obscur, mots per afirmar-nos que viure i morir són el mateix vagareig.

Els poemes de Jean Tardieu publicats en Poésie 84 són inèdits."

Pierre Dalle Nogare

*apareguts a Poésie 84, n. 1 Gener-febrer 1984, Revista bimestral dirigida per Pierre Seghers. La maison de la poésie, Paris.

Traducció de Francesc Collado, Foios, novembre 2014


dijous, 6 de novembre de 2014

Com més m'acoste a tu, Lino Curci



QUANTO PIU' TI AVVICINO

Dimmi perché questo selvaggio amore della vita in fuga,
questa rivolta contro il tempo, è un'illusione, è vero,
che il tempo sia, ma come incide e sgretola;
quest'odio della polvere, la donna amata, polvere,
l'intelligenza della mente, polvere;
dimmi perché nel bosco questo immenso silenzio,
tanto simile all'essere che tu sei, nascosto
nella pietra vivente, nel segreto dell'albero;
dimmi perché taci, operoso e immobile, in ogni frana;
perché la farfalla sul sentiero sarà la polvere che calpesto
e perché mi ribello quanto più ti avvicino.

Com més m’acoste a tu

Digues per què aquest salvatge amor de la vida que fuig,
aquesta revolta contra el temps, és una il·lusió, és cert,
que el temps és, però tal com impacta i s'ensorra;
aquest odi de la pols, la dona estimada,  pols,
la intel·ligència de la ment, pols;
digues per què en el bosc aquest immens silenci,
tan igual a l’ésser que tu ets, ocult
en la pedra viva, en el secret de l'arbre;
digues per què calles, treballador i immòbil, en cada solsida;
per què la papallona en el camí serà la pols que trepitge
i per què em rebel·le com més te m'acoste.

Lino Curci,  Con tutto l'uomo, Rizzoli Editore, Milano 1973

Lino curci

Nàpols 1912 Roma 1975
Potser no serà considerat un representant del "cànon" en el segle XX però mereix un reconeixement per la visió antropològica personal del dolor dels més humils, la consciència crítica vigilant contra la despersonalització de les relacions humanes i la degradació de la dignitat. Davant la presència de la fi viu la deshumanització de la vida postmoderna i de la alienació amb una forta i senzilla càrrega existencial (cristiana).

Canti del Sud (1942)
Mi rifarò vivente (1951
L'esule e il regno (1955)
Un fuoco nella notte (1959)
Gli operai della terra (1967)
Con tutto l'uomo (1973)