dijous, 27 de novembre del 2014

UNA BREU HISTÒRIA DE LA POESIA, Dan Albergotti


A BRIEF HISTORY OF POETRY

All day the man threw the stick for the dog.
All day the dog brought it back. The beetles
crawled on the branches of small trees, and clouds
drifted along without being noticed.
The man threw the stick. The dog brought it back.

The trilobites scuttled along the floors
of the oceans, the crocodiles crawled out
of the rivers to sun, the mastodons
died off, and the cheetahs stalked the gazelles.
All day the man threw the stick for the dog.

The Phoenicians contrived an alphabet,
and Sophocles wrote some plays. The Romans
raped and pillaged and crucified. The Huns
did what they could to leave a mark themselves.
The man threw the stick. The dog brought it back.

A splinter got lodged in the flesh, a mote
got stuck in an eye, and some angels danced
on the head of a pin. Some babies died
of malnutrition on this golden earth.
All day the man threw the stick for the dog.

A crowd gathered to watch the dog and man
play their game. But the dog and man saw it
as work. They knew everything was at stake.
With each throw the man sent the stick farther.
The man threw the stick. The dog brought it back.

The atom was split, an ant moved a grain
of sand seven yards, and the Khmer Rouge
rose and fell. And somewhere along the way
the dog disappeared, and only the stick
returned to the man. A moment’s magic.


BREU HISTÒRIA DE LA POESIA

Tot el dia l'home llançava el pal al gos.
Tot el dia el gos li’l tornava. Els escarabats
s’arrastraven en les branques dels arbrets, i  núvols
s’enfilaven a la deriva sense ser advertits.
L'home llançava el pal. El gos el tornava.

Els trilobits corrien al llarg de les plantes
dels oceans, els cocodrils s’arrastraven fora
dels rius al sol, els mastodonts
morien, i els guepards empaitaven les gaseles.
Tot el dia l'home llançava el pal al gos.

Els fenicis confegiren un alfabet,
i Sòfocles escrigué algunes obres. Els romans
violaren i saquejaren i crucificaren. Els Huns
feren el que pogueren per deixar-se una marca.
L'home llançava el pal. El gos el tornava.

Una estella quedà allotjada a la carn, un malnom
quedà atrapat en un ull, i alguns àngels ballaren
en el cap d'una agulla. Alguns nadons moriren
de desnutrició en aquesta terra daurada.
Tot el dia l'home llançava el pal al gos.

Una multitud es reuní per veure el gos i l'home
jugar al seu joc. Però el gos i l'home ho veieren
com a treball. Sabien tot el que estava en joc.
Amb cada llançament l'home enviava el pal més lluny.
L'home llançava el pal. El gos el tornava.

L'àtom es dividia, una formiga movia un gra
de sorra set iardes, i el Khmer Roig
rosa i sanguinari. I en algun lloc del camí
el gos desaparegué, i només el pal
tornà a l'home. La màgia del moment.

(Trad. Francesc Collado)




"A Brief History of Poetry" / by Dan Albergotti (Posted Monday, 11 August 2014)
 from Rattle #39, Spring 2013

Tribute to Southern Poets
Notice: All works copyrighted by their authors; all poems and essays are works of the imagination
Sobre Dan Albergotti visiteu aquest link:



dilluns, 17 de novembre del 2014

Tres poemes inèdits de Jean Tardieu *


Nuages


Un Moïse barbu qui naissait des nuages
tandis qu'au ras du sol j'écoutais étendu,
m'a demandé mon nom ma naissance et mon âge.

Ses blancs cheveux flottaient, sur la nuit répandus.

Or, comme épouvanté, je songeais à répondre,
voici que le Moïse, environné de sombres
lances, et transpercé par des flèches sans nombre,
mourut, devint cheval, puis chien, puis chevelure,
puis rideau s'entr'ouvrant sur l'abîme qui rit...

Brillant rieur du ciel, ta lance est douce et dure,
Ris de nous! Tu nous vois, paysans amaigris,
labourer pour semer, quand notre morte est mûre,
je ne sais dans quels champs, nos nerfs et nos esprits.

L'homme naît sous un astre et ne meurt nulle part;
il naït ici, nommé, citoyen, riche ou non:
il meurt sans attributs, sans patrie et sans nom,
et, pieux, le tombeau simule un faux départ.

Ô vous qui rechargez sur ma tête vos foudres,
Blancs vaisseaux emportés vers quels cieux vers quels ports
Vous, Moïses barbus, corps de brume et de poudre
Qui mourez l’un dans l’autre ainsi que des acords,
Destins légers qu’un souffle a pu coudre et découdre,
Nuages, saviez-vous le secret de ma mort?

Nuus

Un Moisès barbut que dels núvols naixia
Mentre que a ras de terra jo escoltava tombat
M’ha preguntat el nom, la naixença i l’edat.
El cabell blanc flotant, en la nit s'expandia.

Però com aterrit, vaig pensar a respondre,
Heus ací que Moisès, envoltat per les fosques
De llances travessat i per fletxes nombroses,
Morí i es féu cavall, després  gos, cabellera
I cortina entreoberta a l'abisme rient ...

Rialler raig del cel, de llança dolça i dura,
Rieu, Vós, que ens veieu, camperols amagrits,
Treballar en la sembra, quan nostra mort madura,
Jo no sé per quins camps, de nervis i esperits.

L'home naix sota un astre i no mor mai enlloc;
Naix ací dessignat, ciutadà, ric o no:
Mor sense atributs, sense pàtria i sens nom,
I, piadosa, la tomba, simula falsa eixida.

Oh Vós que carregueu sobre el meu cap la ira
Blancs velers emportats a quins cels a quins ports
Oh, Vós, Moisés Barbuts, cossos de boira i pols
Que moriu l’un en l’altre així com els  acords,
Fi lleuger que un bufit pogué fer i desfer,

sabíeu el secret, nuus, de la meua mort ?
Jean Tardieu, 1926


Insomnie

Tard, trés tard, je veille les yeux fermés,
Je vais dans ma nuit, je vais, je rame,
Entouré de formes invisibles
Douces ou terribles, que je tiens
Comme un enchanteur mille démons
Et parfois je fais surgir de l’ombre
Un visatge, un feu ou une fleur
Nés pour un instant, nés pour mourir
Car j’ai toujours mon fidèle abîme
Où replongeront toutes figures.

La fleur tourne au vent, me dit adieu,
Un pâle rayon sur sa corolle, -

Et le précipice l’engloutit.

Insomni

Tard, molt tard, vetle amb els ulls tancats
Vaig dins la meua nit, entre, jo reme
Envoltat de formes invisibles
Dolces o terribles, perquè tinc
Com un encantador mil dimonis
I de vegades faig sorgir de l’ombra
Una cara, un foc o una flor
nascuts per un instant, per a morir,
car jo tinc sempre el meu fidel abisme
on se submergiran totes les figures.

La flor es gira cap al vent, em diu adéu,
amb un pàl.lid reflex a la corol.la, -
I el precipici l’engolí.

Jean Tardieu, 1945




Méfiance

Entre porte et fenêtre
Qui bougent tout le temps
Je ne suis pas tranquille.
Qu’est-ce donc qui s’approche ?
Qu’est-ce donc qui s’en va ?

Qui que tu sois, furtive
Amie ou ennemie,
Tu dois dire ton nom,
Comme fait le soleil
Lorsqu’il peint sur le mur,
Pour qui ne sait pas lire,

La couleur des rayons.

Desconfiança

Entre porta i finestra
Que es mouen a tothora
No m’estic gens tranquil.
Què és això que s’acosta?
Què és això que se’n va?

Qui sigues tu, furtiva
Amiga o enemiga,
Has de dir el teu nom
Talment com ho fa el sol
Mentre pinta en el mur,
Per qui no sap llegir
El color de la llum.

Jean Tardieu, 1945


"Res no em sembla més urgent que donar a llegir els vertígens i les pulsions que animen la faderia  verbal en l’obra de Jean Tardieu. Entre el dubte i la gràcia, no deixa mai de convocar el ridícul a fi de dir-nos millor que només el real és imaginari i que el somni tanca la nostra vida. Llegir un poema de Jean Tardieu és veure en el futur, perquè ens demostra l’estat mental del dir poètic, pres entre l'esclat del riure i les llàgrimes, les dues defenses de l’home per governar l’angoixa i la por que no paren de perseguir-nos.
Vet aquí el que és cert: que jo no conec altra persona com ell per ser doble, entre la paraula quotidiana magnificada pel rigor i el misteri de l’evidència, un altre Tardieu, menys conegut, edifica en les imatges un verb elegíac en què la ferida de ser desperta records i fantasmes, memòries i silencis.
Heus ací mots entre la claredat i l’obscur, mots per afirmar-nos que viure i morir són el mateix vagareig.

Els poemes de Jean Tardieu publicats en Poésie 84 són inèdits."

Pierre Dalle Nogare

*apareguts a Poésie 84, n. 1 Gener-febrer 1984, Revista bimestral dirigida per Pierre Seghers. La maison de la poésie, Paris.

Traducció de Francesc Collado, Foios, novembre 2014


dijous, 6 de novembre del 2014

Com més m'acoste a tu, Lino Curci



QUANTO PIU' TI AVVICINO

Dimmi perché questo selvaggio amore della vita in fuga,
questa rivolta contro il tempo, è un'illusione, è vero,
che il tempo sia, ma come incide e sgretola;
quest'odio della polvere, la donna amata, polvere,
l'intelligenza della mente, polvere;
dimmi perché nel bosco questo immenso silenzio,
tanto simile all'essere che tu sei, nascosto
nella pietra vivente, nel segreto dell'albero;
dimmi perché taci, operoso e immobile, in ogni frana;
perché la farfalla sul sentiero sarà la polvere che calpesto
e perché mi ribello quanto più ti avvicino.

Com més m’acoste a tu

Digues per què aquest salvatge amor de la vida que fuig,
aquesta revolta contra el temps, és una il·lusió, és cert,
que el temps és, però tal com impacta i s'ensorra;
aquest odi de la pols, la dona estimada,  pols,
la intel·ligència de la ment, pols;
digues per què en el bosc aquest immens silenci,
tan igual a l’ésser que tu ets, ocult
en la pedra viva, en el secret de l'arbre;
digues per què calles, treballador i immòbil, en cada solsida;
per què la papallona en el camí serà la pols que trepitge
i per què em rebel·le com més te m'acoste.

Lino Curci,  Con tutto l'uomo, Rizzoli Editore, Milano 1973

Lino curci

Nàpols 1912 Roma 1975
Potser no serà considerat un representant del "cànon" en el segle XX però mereix un reconeixement per la visió antropològica personal del dolor dels més humils, la consciència crítica vigilant contra la despersonalització de les relacions humanes i la degradació de la dignitat. Davant la presència de la fi viu la deshumanització de la vida postmoderna i de la alienació amb una forta i senzilla càrrega existencial (cristiana).

Canti del Sud (1942)
Mi rifarò vivente (1951
L'esule e il regno (1955)
Un fuoco nella notte (1959)
Gli operai della terra (1967)
Con tutto l'uomo (1973)