dijous, 30 d’abril del 2020

serà un dia tranquil de llum freda, Pavese



serà un dia tranquil de llum freda

sarà un giorno tranquillo, di luce fredda
come il sole che nasce o che muore, e il vetro
chiuderà l’aria sudicia fuori del cielo.
ci si sveglia un mattino, una volta per sempre,
nel tepore dell’ultimo sonno: l’ombra
sarà come il tepore. empirà la stanza
per la grande finestra un cielo più grande.
dalla scala salita un giorno per sempre
non verranno più voci, né visi morti.
non sarà necessario lasciare il letto.
solo l’alba entrerà nella stanza vuota.
basterà la finestra a vestire ogni cosa
di un chiarore tranquillo, quasi una luce.
poserà un’ombra scarna sul volto supino.
i ricordi saranno dei grumi d’ombra
appiattati così come vecchia brace
nel camino. il ricordo sarà la vampa
che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.

il paradiso sui tetti è la quintultima poesia di lavorare stanca di cesare pavese

  
serà un dia tranquil de llum freda
com el sol que naix o que mor, i el vidre
tancarà l’aire embrutat fora del cel.
se’ns desperta un matí, d’un cop per sempre,
en la tebior de l’últim son: l’ombra
serà com la tebior. omplirà l’estança
per la gran finestra un cel més gran.
de l'escala pujada un dia per sempre
no arribaran més veus ni cares mortes.
no serà necessari eixir del llit.
només l’alba entrarà a l’estança buida.
la finestra només per a vestir-ho tot
d’una claror tranquil·la, quasi una llum.
posarà una ombra flaca en el rostre supí.
els records seran grumolls d'ombra
aplanats, així com a velles brases
en la llar. el record serà el rubor
que ahir encara mossegava en els ulls apagats.

El paradís al terrat és el cinquenúltim poema de lavorare stanca  de cesare pavese
de la traducció: francesc collado