dilluns, 17 de novembre del 2014

Tres poemes inèdits de Jean Tardieu *


Nuages


Un Moïse barbu qui naissait des nuages
tandis qu'au ras du sol j'écoutais étendu,
m'a demandé mon nom ma naissance et mon âge.

Ses blancs cheveux flottaient, sur la nuit répandus.

Or, comme épouvanté, je songeais à répondre,
voici que le Moïse, environné de sombres
lances, et transpercé par des flèches sans nombre,
mourut, devint cheval, puis chien, puis chevelure,
puis rideau s'entr'ouvrant sur l'abîme qui rit...

Brillant rieur du ciel, ta lance est douce et dure,
Ris de nous! Tu nous vois, paysans amaigris,
labourer pour semer, quand notre morte est mûre,
je ne sais dans quels champs, nos nerfs et nos esprits.

L'homme naît sous un astre et ne meurt nulle part;
il naït ici, nommé, citoyen, riche ou non:
il meurt sans attributs, sans patrie et sans nom,
et, pieux, le tombeau simule un faux départ.

Ô vous qui rechargez sur ma tête vos foudres,
Blancs vaisseaux emportés vers quels cieux vers quels ports
Vous, Moïses barbus, corps de brume et de poudre
Qui mourez l’un dans l’autre ainsi que des acords,
Destins légers qu’un souffle a pu coudre et découdre,
Nuages, saviez-vous le secret de ma mort?

Nuus

Un Moisès barbut que dels núvols naixia
Mentre que a ras de terra jo escoltava tombat
M’ha preguntat el nom, la naixença i l’edat.
El cabell blanc flotant, en la nit s'expandia.

Però com aterrit, vaig pensar a respondre,
Heus ací que Moisès, envoltat per les fosques
De llances travessat i per fletxes nombroses,
Morí i es féu cavall, després  gos, cabellera
I cortina entreoberta a l'abisme rient ...

Rialler raig del cel, de llança dolça i dura,
Rieu, Vós, que ens veieu, camperols amagrits,
Treballar en la sembra, quan nostra mort madura,
Jo no sé per quins camps, de nervis i esperits.

L'home naix sota un astre i no mor mai enlloc;
Naix ací dessignat, ciutadà, ric o no:
Mor sense atributs, sense pàtria i sens nom,
I, piadosa, la tomba, simula falsa eixida.

Oh Vós que carregueu sobre el meu cap la ira
Blancs velers emportats a quins cels a quins ports
Oh, Vós, Moisés Barbuts, cossos de boira i pols
Que moriu l’un en l’altre així com els  acords,
Fi lleuger que un bufit pogué fer i desfer,

sabíeu el secret, nuus, de la meua mort ?
Jean Tardieu, 1926


Insomnie

Tard, trés tard, je veille les yeux fermés,
Je vais dans ma nuit, je vais, je rame,
Entouré de formes invisibles
Douces ou terribles, que je tiens
Comme un enchanteur mille démons
Et parfois je fais surgir de l’ombre
Un visatge, un feu ou une fleur
Nés pour un instant, nés pour mourir
Car j’ai toujours mon fidèle abîme
Où replongeront toutes figures.

La fleur tourne au vent, me dit adieu,
Un pâle rayon sur sa corolle, -

Et le précipice l’engloutit.

Insomni

Tard, molt tard, vetle amb els ulls tancats
Vaig dins la meua nit, entre, jo reme
Envoltat de formes invisibles
Dolces o terribles, perquè tinc
Com un encantador mil dimonis
I de vegades faig sorgir de l’ombra
Una cara, un foc o una flor
nascuts per un instant, per a morir,
car jo tinc sempre el meu fidel abisme
on se submergiran totes les figures.

La flor es gira cap al vent, em diu adéu,
amb un pàl.lid reflex a la corol.la, -
I el precipici l’engolí.

Jean Tardieu, 1945




Méfiance

Entre porte et fenêtre
Qui bougent tout le temps
Je ne suis pas tranquille.
Qu’est-ce donc qui s’approche ?
Qu’est-ce donc qui s’en va ?

Qui que tu sois, furtive
Amie ou ennemie,
Tu dois dire ton nom,
Comme fait le soleil
Lorsqu’il peint sur le mur,
Pour qui ne sait pas lire,

La couleur des rayons.

Desconfiança

Entre porta i finestra
Que es mouen a tothora
No m’estic gens tranquil.
Què és això que s’acosta?
Què és això que se’n va?

Qui sigues tu, furtiva
Amiga o enemiga,
Has de dir el teu nom
Talment com ho fa el sol
Mentre pinta en el mur,
Per qui no sap llegir
El color de la llum.

Jean Tardieu, 1945


"Res no em sembla més urgent que donar a llegir els vertígens i les pulsions que animen la faderia  verbal en l’obra de Jean Tardieu. Entre el dubte i la gràcia, no deixa mai de convocar el ridícul a fi de dir-nos millor que només el real és imaginari i que el somni tanca la nostra vida. Llegir un poema de Jean Tardieu és veure en el futur, perquè ens demostra l’estat mental del dir poètic, pres entre l'esclat del riure i les llàgrimes, les dues defenses de l’home per governar l’angoixa i la por que no paren de perseguir-nos.
Vet aquí el que és cert: que jo no conec altra persona com ell per ser doble, entre la paraula quotidiana magnificada pel rigor i el misteri de l’evidència, un altre Tardieu, menys conegut, edifica en les imatges un verb elegíac en què la ferida de ser desperta records i fantasmes, memòries i silencis.
Heus ací mots entre la claredat i l’obscur, mots per afirmar-nos que viure i morir són el mateix vagareig.

Els poemes de Jean Tardieu publicats en Poésie 84 són inèdits."

Pierre Dalle Nogare

*apareguts a Poésie 84, n. 1 Gener-febrer 1984, Revista bimestral dirigida per Pierre Seghers. La maison de la poésie, Paris.

Traducció de Francesc Collado, Foios, novembre 2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada